PARADIGMES CIENTÍFICS

Què és un paradigma?

El terme paradigma s’origina en la paraula grega παράδειγμα (parádeigma), que a la seva vegada es divideix en dos vocables “pará” (junt) i “déigma” (model), en general, etimològicament significa “model” o “exemple”. A la seva vegada té les mateixes arrels que demostrar.

El paradigma actua com un exemple, com un model acceptat que inclou les lleis, les teories, aplicacions i instrumentacions d’una realitat.

Paradigma científic: conjunt de pràctiques que defineixen una disciplina científica durant un període específic de temps.

• El que s’ha d’observar i escrutar.
• El tipus de interrogants que se suposa s’han de formular per a trobar respostes en relació a l¡objectiu.
• Com s’han d’estructurar aquests interrogants.
• Com s’han d’interpretar els resultats de la investigació científica.

Els models paradigmàtics són models metafísics i epistemològics, que proporcionen al context en el que es formen els diferents models teòrics i teories d’un nivell inferior, presentant les directrius generals d’agrupament de les diferents teories.

Trobem 4 paradigmes:

- racional-positivista, orientat als resultats 

 -hermenèutic interpretatiu, de la realitat subjectiva

-sociocrític, orientat al canvi social

-emergent o  experiencial transconscient, com a projecte existencial (Teixidó)

Racional-positivista

L’ interès d’aquest paradigma és explicar, controlar i predir, sorgeix de les ciències naturals i s’extrapola a les socials. Les prediccions expliquen el fet, és a dir, s’elaboren una sèrie d’hipòtesis del que succeirà i després es comproven, verifiquen si això es dóna, el seu model no és l’experimentació sinó l’estadística. Té el propòsit d’establir lleis i explicacions generals per arribar al control de l’estudi, investigador i objecte a investigar tenen una relació aparent, l’objecte d’estudi no es reprodueix tal com es dóna a la natura i és independent a qui l’estudia, té una existència pròpia, i la relació teoria i pràctica, resideix en que la investigació parteix  de la realitat però només contribueix a l’ampliació dels coneixements teòrics. Investigació pot anar deslligada d’acció, és a dir, pot haver investigació sense acció immediata. La via que utilitza és la hipotetic-deductiva vàlida per a totes les ciències i està centrada més en les semblances que en les diferències. El que es pretén amb aquest paradigma és aconseguir la objectivitat. Paradigma quantitatiu més que qualitatiu.

Es pot utilitzar a gran escala.

Hermenèutic-interpretatiu

Comprèn i interpreta la realitat com a dinàmica i diversa. Està dirigit cap al significat de les accions humanes i de la pràctica social. Vol fer una negació de les nocions científiques d’explicació, predicció i control del paradigma positivista, per les nocions de comprensió, significació i acció. Predomina la pràctica i és per això que no es fonamental l’establiment de generalitzacions o lleis. La producció del coneixement es dóna mitjançant l’entrevista, l’observació sistemàtica i estudis de casos. Llavors, a partir de la interpretació il·lustrada, el investigador amb el seu coneixement, entén el que està passant. Es centra en la descripció i comprensió d’allò individual , d’allò singular dels fenòmens, i de les seves diferències. La investigació i l’acció van lligades i interactuen, acció com a font de coneixement i investigació com a acció transformadora. Té com a objectiu penetrar al món personal dels homes i dones, per interpretar les situacions, què signifiquen per a ells, intencions, motivacions que els guien... vol descobrir i comprendre els fenòmens en condicions naturals, relació investigador- objecte  de forma que hi ha comunicació entre ells i participació democràtica d’ells. Aquest paradigma busca la interconnexió dels elements que poden estar influint en alguna cosa que resulti d’una manera determinada ( descobriment).

S’utilitza en petits grups o a gran escala. Paradigma qualitatiu.

Sociocrític

Critica i identifica el potencial per al canvi. Va des de l’anàlisi de les transformacions socials fins a l’oferiment de respostes als problemes derivats d’aquests. Està dirigit a l’aplicació. La resolució de problemes es dóna a partir de la l’ autoreflexió. Segueix el mètode de l’observació participant, és a dir, els subjectes d’investigació i els investigadors estan en constant reflexió i autoreflexió per a la solució dels problemes. A la relació teòrica - pràctica, predomina la pràctica, que és la teoria en acció, i les lleis i generalitzacions no són fonamentals, ni una ampliació del coneixement teòric. Investigació i acció estan en interacció permanent. L’acció és font de coneixement i la investigació és una acció transformadora, que parteix dels coneixements, accions i valors reals, que sorgeixen de la vida social. La relació investigació i objecte de correspondència, l’investigador és un subjecte més, la investigació és autoreflexiva i transformadora pels dos. Utilitza el coneixement per alliberar a l’home. El seu propòsit és oferir respostes als problemes i llavors millorar les pràctiques quotidianes. Es posa al servei del grup o categoria social més desafavorida. Es centra a les diferències, els seus principis ideològics apunten a una transformació de les relacions socials.

Coneixement sociocrític. Paradigma qualitatiu.