Per explicar aquest apartat agafo íntegrament el punt titulat Pedagogia aplicada a cada alumne segons les seves necessitats escrit per Martí Teixidó i Planes, que pertany a l’article Sistema pedagògic i competències bàsiques publicat a la Revista Catalana de Pedagogia, 2009, vol.7.
“La pedagogia es centra en prendre les decisons adequades dins l’entorn escolar on es produeix el procés d’ensenyament-aprenentatge, l’únic que està a l’abast dels docents
de modificar. L’entorn cultural i social solament podem analitzar-lo –no cal gemegar ni
queixar-se- i decidir les accions que emprendrem. L’avaluació de la institució escolar s’ha de basar en el valor afegit (valor relatiu entre assoliments i condicions inicials), no
en els resultats absoluts. Si les condicions són desfavorables, correspon a l’Administació considerar si pot proporcionar inversions de compensació inicial. Els resultats escolars, en sentit restrictiu: qualificacions i acreditacions acadèmiques, i en sentit ple: desenvolupament d’una cultura personal, són dades a considerar en l’avaluació però el procés no millora centrant l’atenció o obsessionant-se en els resultats.
La funcionalitat comença per l’interès. Els impulsors de l’Escola Activa de principis delsegle XX podien parlar de partir dels interessos naturals de l’infant. El metge ipsicopedagog Decroly formula els centres d’interès identificats amb les necessitats fonamentals de l’humà (alimentació, protecció de la intempèrie, defensa dels perills).
Tanmateix, avui en una societat de consum, l’infant, l’adolescent, d’entrada pot tenir interessos molt efímers. És feina afegida al docent, fer comprendre els interessos corresponents a les necessitats humanes i donar motius per aprendre i aproximar els interessos a les necessitats (conèixer el món, sentir-se segur, protegit, estimat i ser capaç de desenvolupar activitat reconeguda). La motivació sempre ha format part de la didàctica. Solament si l’alumne inicia l’aprenentage amb interès funciona (Un aparell elèctric en bon estat no funciona si no està connectat al corrent elèctric. Abans de desmuntar-lo o dur-lo al taller, millor es mirar si està ben endollat).
En l’aprenentatge, abans del criteri d’eficàcia cal considerar el d’eficiència. El rendiment personal d’un alumne és la raó que s’estableix entre les seves realitzacions o assoliments i la capacitat que se li suposa per observació habitual o que ha estat diagnosticada. Aquest pas previ als resultats és clau per mantenir l’interès dels alumnes que van més a poc a poc, dels qui tenen més dificultats, doncs podem dir que el seu rendiment personal és suficient o notable malgrat que no assoleixi els objectius referencials o el nivell esperat en el temps que hem previst per a la majoria d’alumnes.
Si un alumne està progressant, que segueixi, i hem de mesurar bé l’exigència. Si té la capacitat ja hi arribarà i si no la té, ¿com podem demanar-li allò que no està al seu abast? Si no tenim clar aquest criteri d’avaluació, no podem fer l’escola inclusiva que la societat ens reclama.
El tercer pas és el nivell d’aprenentatge esperat a una edat determinada, l’assoliment dels objectius referencials. Diferenciem aquest pas perquè essent el que més preocupa, pensem que no cal ni preocupar-se’n. Hom espera la fruita madura, però ho fa assegurant l’aigua i adobant la terra i no espera a peu d’arbre. Si tenim els alumnes interessats (pas 1) i assoleixen un bon rendiment personal (pas 2) arribaran al nivell d’aprenentatge (pas 3) si tenen la capacitat personal; si no la tenen, ¿perquè els hem d’exasperar o desanimar?
El quart pas, la creativitat d’aprenentatge, no és superflu. En l’ensenyament comprensiu, de tots els alumnes, n’hi ha que viuen massa tranquils si es comparen amb d’altres companys. No van tibats, no s’han d’esforçar, no van contents i arriben a avorrir-se. Bon nombre d’aquests, alumnes amb capacitats manifestes, són els qui desinteressats comencen a donar murga a l’educació secundària, formen part d’aquest 20% que no assoleixen la graduació escolar i que hem de reduir amb urgència. No els falta capacitat, no se’ls ha tibat prou, no dediquen temps a fer les feines doncs ho entenen tot a la primera però amb el temps van acumulant llacunes i arriba un moment que se n’adonen però reaccionen amb comportaments disocials. Per a aquests alumnes amb capacitats manifestes, amb altes capacitats si els hi ha, cal pensar activitats
d’aprenentatge d’ampliació, més complexes i sobretot creatives. Si són llestos, que hagin d’inventar, que s’espavilin, que afegeixin iniciativa a les activitats que els proposem. Els oferirem la possibilitat de presentar-les als seus companys i això millorarà el nivell de tots. Han de treballar amb entusiasme, amb interès i gust propi.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada