Us presento el “Canon” de Johann Pachelbel que correspon a l'obra del mateix autor titulada "Canon i Giga en Re Major per a tres violins i baix continu", va ser escrita cap al 1680. Crec que reflexa molt bé la Postmodernitat dins de l’art de la música, entenent que el Modernisme va intentar trencar tamb el passat i es va centrar en el progrés i la renovació , i això és són suplantat en el Postmodernisme per la barreja entre cultura popular i alta cultura, entre el vell i el nou.
dijous, 25 de novembre del 2010
The Times they are a Changing - BobDylan
La traducció del títol seria Els temps estan canviant, i tota la cançó ens parla del canvi social que es vivia en aquella època.
Els temps estan canviant és cantada i composada per Bob Dylan i forma part de l’àlbum que porta el mateix nom que la cançó, llançat al gener de 1964 per Columbia Records.
La cançó és una de les més famoses de Dylan, i molts van considerar que va capturar l’esperit de la política i agitació social que va caracteritzar la dècada de 1960 .
No es refereix exactament al Modernisme davant el Postmodernisme, però la cançó es llença en el moment en que es dóna aquest canvi de moviment, i la seva lletra parla de canvis, i he trobat que era adient. Us adjunto la lletra de la cançó.
Come gather 'round people Wherever you roam And admit that the waters Around you have grown And accept it that soon You'll be drenched to the bone. If your time to you Is worth savin' Then you better start swimmin' Or you'll sink like a stone For the times they are a-changin'. Come writers and critics Who prophesize with your pen And keep your eyes wide The chance won't come again And don't speak too soon For the wheel's still in spin And there's no tellin' who That it's namin'. For the loser now Will be later to win For the times they are a-changin'. Come senators, congressmen Please heed the call Don't stand in the doorway Don't block up the hall For he that gets hurt Will be he who has stalled There's a battle outside And it is ragin'. It'll soon shake your windows And rattle your walls For the times they are a-changin'. Come mothers and fathers Throughout the land And don't criticize What you can't understand Your sons and your daughters Are beyond your command Your old road is Rapidly agin'. Please get out of the new one If you can't lend your hand For the times they are a-changin'. The line it is drawn The curse it is cast The slow one now Will later be fast As the present now Will later be past The order is Rapidly fadin'. And the first one now Will later be last For the times they are a-changin' | Venid gente , reunios, dondequiera que estéis y admitid que las aguas han crecido a vuestro alrededor y aceptad que pronto estaréis calados hasta los huesos, si creéis que estais a tiempo de salvaros será mejor que comencéis a nadar u os hundiréis como piedras porque los tiempos están cambiando.. Venid escritores y críticos que profetizáis con vuestra pluma y mantened los ojos bien abiertos, la ocasión no se repetirá, y no habléis demasiado pronto pues la ruleta todavía está girando y no ha nombrado quién es el elegido porque el perdedor ahora será el ganador más tarde porque los tiempos están cambiando. Venid senadores, congresistas por favor oíd la llamada y no os quedéis en el umbral, no bloqueéis la entrada, porque resultará herido el que se oponga, fuera hay una batalla furibunda pronto golpeará vuestras ventanas y crujirán vuestros muros porque los tiempos están cambiando. Venid padres y madres alrededor de la tierra y no critiquéis lo que no podéis entender, vuestros hijos e hijas están fuera de vuestro control vuestro viejo camino está carcomido, por favor, dejad paso al nuevo si no podéis echar una mano porque los tiempos están cambiando. La línea está trazada y marcado el destino los lentos ahora, serán rápidos más tarde como lo ahora presente más tarde será pasado el orden se desvanece rápidamente y el ahora primero más tarde será el último porque los tiempos están cambiando |
MODERNISME I POSTMODERNISME A BARCELONA
SAGRADA FAMILIA I TORRE AGBAR
La Sagrada Família, símbol de l' arquitectura del Modernisme barceloní i l' obra més influent de Gaudí i la Torre Agbar símbol de la Barcelona del segle XXI i de les tendències Postmodernes.
El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.
Aquest desenvolupament del modernisme és fomentat a Catalunya per la burgesia, que se sent catalana i és culta i sensible a l'art. Aquesta burgesia veu en aquesta nova arquitectura la manera de satisfer les seves ànsies de modernització, d'expressar la seva identitat catalana, i de posar de manifest de manera discreta la seva riquesa i la seva distinció.
El modernisme rebutja l'estil poc atractiu de l'arquitectura industrial de la primera meitat del segle XIX, i desenvolupa nous conceptes arquitectònics basats en la Naturalesa, que consisteixen en els materials de construcció que s'empren, en les formes dels edificis i en les figures de les seves façanes. Els arquitectes i els seus escultors col·loquen en l'exterior dels edificis ocells, papallones, fulls|fulles i flors a tall d'elements decoratius, ja sigui com|com a figures adossades o com a ornament de la pedra o ceràmica. També es col·loquen figures de mida major, animals fabulosos o persones, i a les cornises elements de ceràmica de color. Les finestres i els balcons disposen de reixes de ferro forjat, que són llaurades artísticament i contenen motius inspirats en la Naturalesa. També hi ha un predomini de la corba sobre la recta, l’asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d'una estètica per se, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.
La Sagrada Família és un monument iniciat el 19 de març de 1882 a partir del projecte de l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar (1828-1901). A finals del 1883 es va encarregar a Gaudí la continuació de les obres, tasca que no va deixar fins a la seva mort, el 1926. A partir d'aleshores, diversos arquitectes han continuat l'obra seguint la idea original de Gaudí.
El terme postmodernitat designa genèricament un ampli nombre de moviments artístics, culturals i filosòfics del segle XX definits en divers grau i manera per la seva oposició a (o superació al·legada de) la modernitat
Els diferents corrents del moviment postmodern van aparèixer al llarg del terç central del segle XX. Històricament, ideològicament i metodològicament diversos, comparteixen, però, una semblança de família centrada en la idea que la renovació radical de les formes tradicionals en l'art, la cultura, el pensament i la vida social impulsada pel projecte de la modernitat havien fracassat en l'intent d'assolir l'emancipació de la humanitat, i que és impossible o inassolible un projecte semblant en les condicions actuals.
Enfront del compromís rigorós amb la innovació, el progrés i la crítica, que caracteritzà les avantguardes artístiques, intel·lectuals i socials, la ideologia postmoderna defensa la hibridació, la cultura popular, el descentrament de l'autoritat intel·lectual i científica.
Progrés i renovació són suplantats en el Postmodernisme per la barreja|mescla entre cultura popular i alta cultura, entre el vell i el nou. L’Art de la Postmodernitat és el resultat d’una societat multicultural.
La Torre Agbar es comença a construir al 1999, sent un dels primers edificis del disctricte tecnològic de Barcelona anomenat 22@, es tracta d'un encàrrec que es fa a l'arquitecte Jean Nouvel, que treballa amb col·laboració de l'estudi barceloní b720. Calen 6 anys i el treball de 1174 professionals i operaris per enllestir l'edifici.
dimecres, 24 de novembre del 2010
Misiones pedagógicas
Os recomiendo mirar este documental de las "Misiones pedagógicas" que emitió la 2 en el 2007. Aquí os presento una parte de este, la inicial, pero en la página web que os adjunto lo podeis encontrar íntegramente y vereis que es muy interesante. También os adjunto el texto que lo acompaña. Os encantará!
"En los años treinta del siglo pasado el 75% por ciento de la poblacion española vivía en el campo, y el 35% era analfabeta.
La proclamación de la República el 14 de abril de 1931 mostró que las ciudades eran republicanas, pero no los pueblos pequeños y las aldeas, adonde no habían llegado ni la revolución científico técnica, ni los adelantos que, gracias a ella, habían encaminado a las ciudades hacia una vida mejor.
El Patronato de las Misiones Pedagógicas fué creado por el gobierno republicano el 29 de Mayo de 1931 con el objeto de llevar a los rincones más apartados de la geografía española unos bienes culturales que pertenecían por derecho a todo el pueblo, y no sólo a los que vivían en las ciudades.
Esta era una idea que Francisco Giner de los Ríos y Manuel Bartolomé Cossío habían propuesto desarrollar a los distintos gobiernos de La Restauración, casi desde la fundación de la Institución Libre de Enseñanza en 1876, para transformar España en una república democrática, basada en la soberanía popular.
El documental muestra el espíritu de las misiones que se desarrollaron durante el periodo 1931-1936, y es un sentido homenaje a los esfuerzos que centenares de personas desarrollaron, en muchos casos de forma altruísta, para difundir cultura entre quienes no tenían acceso a ella."
SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPANYA I A CATALUNYA
Primer terç del s.XX
Fem una mica d’història…
A l’estat espanyol, on l'esmentada Revolució Industrial es desenvolupa amb molta lentitud, coexistiran al llarg del segle XIX i bona part del nostre segle, dos tipus de societat: una industrial i essencialment urbana i una altra agrària i fonamentalment rural. Aquesta coexistència comportarà una sèrie d’anacronismes que incidiran clarament sobre l’estructura educativa.
Les Cortes de Cádiz. Constitució lliberal de 1812 a l’Espanya ocupada per Napoleó. A Espanya es volia un sistema il·lustrat com el de França i els espanyols van obrir la porta als francesos per aprendre d’ells, admiraven el seu sistema il·lustrat però no volien que es quedessin, que és el que van fer.
Al 1813 es fa l’Informe Quintana (seguint a Condorcet), a on es marca la igualtat, la universalitat, la uniformitat, la gratuïtat i la llibertat de l’ensenyament.
Des del ministeri de foment, es promou la llei d’instrucció pública, la Ley Moyano al 1857, que estructura el sistema escolar per etapes: primària, mitja, batxillerat i universitat. Amb principis regits segons el govern, més conservador o més progressista, amb la participació de l’església. Però a arrel d’aquesta llei apareixen certs punts de discussió, com la gratuïtat, l’obligatorietat, la llibertat de càtedra, la llibertat de creació de centres i l’escola catòlica o laica. Recordem que és en aquest moment quan apareix la llibertat de centres, és a dir, es poden crear gremis escolars, o bé ensenyament particular…
Al 1876 es decreta la constitució monàrquica espanyola.
I en aquestes dates apareixen dos moviments d’ensenyament:
- La Institución Libre de Enseñanza.
- L’Escola catalana i lliurepensadora.
LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA
Model molt innovador que es dóna al 1876, un grup de professors, lliurepensadors, defensen la llibertat de l’ensenyament, els fan fora de la universitat i s’organitzen com a institució, per continuar donant una doctrina lliure, científica i oberta, i no sense tractar la religió, aquesta es tracta però no per sobre de la raó.
Influeix en la creació del ministeri de Instrucción Pública al 1901, el que anteriorment era Foment.
Aportacions de la ILE:
- Alumnes de diferents edats a classe, de petits fins a universitat.
- Motivació de la seva curiositat constantment.
- Els nens i nenes són responsables de la pròpia feina .
- Exercici a l’aire lliure ( Men sana in corpore sano).
- Nens i nenes companys.
- Sortir al camp, per comprendre i amar a la natura.
- Misiones Pedagógicas (amb la república, 1931), portar la cultura als camps, per acabar amb les desigualtats entre ciutat i camp, amb la República els camperols passen a tenir dret al saber i a la cultura, les característiques són: donar suport als mestres, explicar els drets i obligacions com a ciutadans, aportar hàbits de lectura, fer arribar discos, gramòfons i quadres importants, el teatre i el cinematògraf.
La guerra va acabar amb les Misiones al 1936.
Dins d’aquest moviment entre d'altres tenim a : Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío y Lorenzo Luzuriaga.
ESCOLA CATALANA I LLIUREPENSADORA A CATALUNYA
FRANCESC FLOS I CALCAT (1856-1929)
Pedagog, cal·lígraf i escriptor.
És el que es va atrevir a fer escoles en català, fundador del col·legi Sant Jordi (1898) i altres escoles, i de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1899), la qual jugaria un paper importantíssim pel que fa sobretot a la catalanització de l'escola, mitjançant l'ajut econòmic a les escoles catalanes i la publicació de textos escolars en la nostra llengua.
Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d’ensenyament de la gramàtica catalana als infants.
El seu propòsit era treballar per la causa cultural de Catalunya mitjançant una ensenyança catalana basada en el model pedagògic d’ensenyar jugant.
En morir el pedagog, l’escola canvià de nom i passà a dir-se Escola Flos i Calcat fins que el 1939 la dictadura franquista l’obligà a tancar les portes definitivament
FRANCESC FERRER I GUÀRDIA (1859-1909)
Pedagog anarquista espanyol.
Funda l’Escola Moderna (1901)
Pedagogia racionalista.
La proposta racionalista de Ferrer va ser poc escoltada en els medis de la pedagogia renovadora a nivell europeu, en part perquè en aquells anys la renovació europea estava prenent un camí més reformista basat en principis molt diferents als del racionalisme, que sotmetia les bases mateixes de l’escola estatal, burgesa, laica, gratuïta i competitiva. El clima de les democràcies burgeses no estaven per radicalismes llibertaris penetrats de comunisme i de justícia social. És per això que el racionalisme pedagògic no va prosperar, per raons fonamentalment ideològiques, no pas per falta de teòrics, cos de doctrina i pràctica.
La pedagogia racionalista és directiva, perquè l’educador juga un paper de punt de referència bàsic, i d’intenció social, perquè vol transmetre valors com la solidaritat, la pau...
Ferrer rebutja l’ensenyament en català per motius ideològics ( abans que el català, l’esperanto) i també la religió ( anticlerical).
L’escola Moderna és una escola pública, però no estatal, ni subvencionada per cap organisme estatal o para-estatal, de caire provincial o municipal, ja que no calia esperar de l’Estat la solució dels problemes educatius. Una escola adreçada als treballadors i altres classes de població oprimida en primer lloc, però també una part de privilegiats socials podia anar a aquesta escola (pensant en republicans,clar), llavors on es dóna una coeducació de classes socials. Una escola laica i lliure, on es dóna una coeducació de sexes ( alliberament de la dona), on a nivell organitzatiu la higiene estaria molt present. Una escola on els premis, càstigs i recompenses estarien suprimits, no volen competitivitats. On la relació mestre-alumne era molt individualitzada dins d’un clima d’amistat. Una escola que dóna molta importància a la natura i a on el joc és indispensable, i la cooperació un punt important de la pedagogia de l’escola.
Al 1907 tanquen l’escola i el 13 d’octubre de 1909 l’executen a Montjuïc pels esdeveniments de la Setmana Tràgica, per instigador.
L ‘ECOLE NOUVELLE. PROGRESSIVE EDUCATION
A finals del s.XIX i principis del s.XX
A Europa es donen grans transformacions econòmiques. Es ve d’una vida rural i amb la industrialització això canvia. Hi ha un gran moviment migratori cap a les grans ciutats i també a nivell intercontinental, molta gent d’Europa marxa a Amèrica. Hi ha un apogeu del capitalisme i és un moment de gran relació entre pedagogia i psicologia.
A finals del s.XIX i principis del s.XX, es dóna un moviment d’escoles que volen trencar amb el model tradicional:
- L’Ecolle Nouvelle
- Progressive Education
Al 1800 es crea l’escola dels il·lustrats, però quan tothom comença a tenir ja escola, llavors hi ha un sector social, la burgesia, que vol una escola diferent, ja que aquesta científicament no quadra, volen una escola amb un model fonamentat en la ciència (psico, bio, socio…).
L’ECOLLE NOUVELLE ( MONTESSORI, DECROLY, FERRIÈRE)
Aquest moviment té varies etapes:
- Etapa romàntica: Filòsofs que escriuen sobre educació, s’ha d’atendre als sentiments dels alumnes, no només a la raó.
Ex. Rousseau i Pestalozzi
- Etapa dels grans sistemes: Pedagogs que parlen de les experiències pràctiques i que després van intentar que es reproduiren, època de sistematització.
Ex. Montessori, Dekroly i Ferrière (Europa) i Dewey ( EEUU)
- Etapa científica: Es comencen a fer estudis, otorgant-li un rigor científic.
Ex. Freinet, Kilpatrick, Plan Dalton.
CARACTERÍSTIQUES
- Ha d’estar situada a la vida, d’aquesta manera ens ajudarà, ens donarà estratègies que ens serviran per a afrontar situacions.
- Girar al voltant dels interessos de l’alumne.
- Ha de ser activa, s’aprèn experimentant, fent..
- Ha de ser una comunitat vital i solidària, perquè a una comunitat hi ha vincles, relacions, companyerisme...
- La relació mestre-alumne ha de canviar, és una relació educativa en la que l’educador ha de pensar, no s’improvisa.
- S’utilitzen mètodes i tècniques individualitzadores, socialitzadores i globals.
El sistematitzador i divulgador de l'Escola Nova o Escola Activa, va ser Adolph Ferrière.
PROGRESSIVE EDUCATION (PARKER I DEWEY)
El precursor d’aquest moviment és Dewey, aquest moviment es dóna a principis del s.XX a EEUU, un país que es troba en un moment de gran arribada d’immigració, en un moment en que es creu en les oportunitats de les persones, en que es creu en què aquestes són valides per les seves capacitats i no per la classe social a la què pertanyen.
Aquest moviment està en contra de l’educació com a preparació, de l’educació com a desenvolupament ( com a finalitat, no és bo perquè et posa límits), de l’educació com a adiestrament i de l’educació com a instrucció.
Els 5 punts a la carta fundacional són:
- Llibertat per afavorir el creixement natural del nen.
- L’interès és el motor del treball.
- El mestre és un guia i orientador.
- L’estudi científic de l’evolució psicobiològica del nen.
- Cooperació entre escola i comunitat.
La base d’aquesta educació progressista és:
- La teoria del coneixement: El saber depèn de les nostres experiències. I l’experiència és el fruit de la meva relació amb els altres.
- La utilitat del saber: els coneixements deuen tenir una utilitat, és a dir, que allò que aprengui em serveixi per alguna cosa.
RECORDEM EL MODEL TRADICIONAL D’ESCOLA...
L’escola tradicional avarca un període de temps molt llarg, des dels grecs i romans fins al s.XIX. Trobarem 3 models de Pedagogia tradicional.
1. L’ensenyament preceptoral.
En el que hi ha un sòl mestre ( preceptor, que fa de tutor de l’educand) i un o dos alumnes. L’educador és algú savi, reconegut per la comunitat ( per exemple, Aristòtil preceptor d’Aquiles).
L’educand sòl ser de classe rica, és un model elitista.
Ensenyament personalitzat, que segueix el ritme de l’educand. No hi ha metodologia, sòls depen de la saviesa del preceptor.
Tampoc existeix aula, no existeix la idea d’escola, el preceptor utilitza tota la ciutat per anar amb el seu educand.
Tots els coneixements ja estan acabats i tancats a la saviesa de l’educador, s’aprèn el que diu el savi.
2. Model del caos.
Es manté el model preceptoral. Amb el mestre que atén només a un alumne i als altres els deixa un poc desemparats, no es dedica el mateix temps a tots els alumnes.
No hi ha didàctica ni disciplina.
3. Model d’aula tradicional ( sobretot s.XIX i s.XX)
El caos es converteix en un ordre estricte i molt rigorós. El medi està molt organitzat. L’ordre no és neutral, això és herència del model preceptoral, els llocs s’ocupen segons la classe social i pel nivell intel·lectual.
Comença a haver metodologia i didàctica, però de forma simple.
Coneixement vertical i uniforme, el professor és el que sap.
Interaccions entre iguals s’han organitzat però no es fomenten.
Hi ha disciplina i control, que s’organitza amb la mirada del professor, el premi i el càstig...
Característiques dels models depedagogiatradicional
-Concepció racionalista de l’home. El que s’ha d’educar és la raó, perquè amb la raó es compren el mon i cap ésser pot ser així manipulat.
- Cultura clàssica com a model, al Renaixement amb la idea de que l’home és el centre de l’univers, es torna al clàssic, a grecs i romans, els coneixements es troben a una enciclopèdia, i aquests coneixements clàssics estan acabats, tancats i no es poden discutir. Com a educador s’ha de ficar a la ment de tots els nens aquests coneixements.
- La infància no es valora, és un pas de trànsit a l’adult.
- No hi ha espai pel coneixement previ dels alumnes.
- Didàctica verbalista, es fomenta l’aprenentatge memorístic.
- Educació autoritària, mestre al centre, a la tarima, el mestre és un model moral a imitar. La autoritat s’exerceix des de la disciplina, hi ha control.
Crítiques a la pedagogia tradicional
- Caràcter regressiu: L’escola en sí mateixa és una institució resistent al canvi, és molt lenta, molt conservadora. L’alumne d’aquesta escola surt amb una formació absoleta, amb uns coneixements del passat.
- Preocupació excessiva pels coneixements, s’aprèn per parcel·les, no es veu que els coneixements estiguin relacionats. Això ofega a la persona i no se li permet aprendre.
- L’educador està molt lluny dels veritables interessos de l’alumne.
- Divorci escola-vida.
- Autoritarisme. El professor no està tan disposat a educar sinó a ensinistrar.
- Potencia l’individualisme, generant estratègies competitives.
- No prepara per a la vida.
- Aconsegueix una reproducció social.
ROMANTICISME. SCHILLER I GOETHE
El Romanticisme com a moviment cultural i polític s'originà a Alemanya a final del segle XVIII i es desenvolupà durant la primera meitat dels s.XIX a la resta de països, inicialment com a moviment literari però que ràpidament passà a influenciar totes les arts. El podríem veure com una reacció al racionalisme de la Il·lustració i el neoclassicisme, donant-li importància al sentiment. El seu caràcter revolucionari i trencador amb les convencions socials de l'època és inqüestionable. La seva característica fonamental és la ruptura amb la tradició, amb l'ordre i la jerarquia dels valors culturals i socials imperants. Busca constantment la llibertat autèntica.
Les principals característiques del romanticisme són doncs, les següents:
- Exaltació de la natura: hi ha un rebuig per l'artificialitat de la civilització. La natura i el paisatge són considerats idonis per representar l'estat d'ànim de l'artista.
- Exaltació de l'individu com a ésser únic: es dóna culte als homes i dones excepcionals, al geni. Destaca la fe en la "bondat natural" dels homes.
- Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó. Crear, no imitar.
- Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interès per l'època medieval, per la recerca de les arrels culturals.
Dins d'aquest corrent es perfilaren dues tendències:
- Una conservadora, aristòcrata, creient i reaccionària que es concentrà a Alemanya.
- Una altra de més radical, escèptica, democràtica i revolucionària coneguda com romanticisme liberal, situada a la resta de l'Europa occidental.
Com que el romanticisme és una manera de sentir i concebre la naturalesa, la vida i l'home mateix, aquest moviment artístic és molt heterogeni i es presenta de manera diferent i singular en cada país on es desenvolupa; fins i tot dins d'una mateixa nació es desenvolupen diferents tendències que es projecten també en totes les arts.
El romanticisme es manifestà a Catalunya amb la Renaixença, cap a la segona meitat del segle XIX. Durant aquest període es dugué a terme la recuperació de la llengua i la literatura catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, esdevingué polític fins a convertir-se en una font pel catalanisme.
LA IL·LUSTRACIÓ. CONDORCET I ROUSSEAU
Moviment intel·lectual europeu que sorgeix a França al s.XVIII. Aquest nou corrent filosòfic, literari i científic es centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789. La Il·lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.
Els il·lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços. Tot allò que no sigui raonable no s’accepta i es critica.
Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació.
La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.
Les idees de la Il·lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).
Un dels projectes dels il·lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il·lustració per Europa i Amèrica.
Les idees de la Il·lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).
Un dels projectes dels il·lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il·lustració per Europa i Amèrica.
Els Països Catalans van quedar al marge del principals corrents il·lustrats europeus (degut a la victòria dels Borbó a la guerra de Successió), que hi arribaren només d'una manera indirecta. Al Principat els reflexos principals de la Il·lustració es produïren a Barcelona i, gràcies a la creació de la universitat, a Cervera.
Entre els grans pensadors d’aquest moviment, destaquen els filòsofs John Locke, David Hume ( tot coneixement prové de l’experiència) i Denis Diderot, o l’escriptor i pensador Voltaire. Entre els que van posar el seu granet de sorra envers l’educació, destaquem a Rousseau i Condorcet.
Amb l'aparició i desenvolupament de les idees filosòfiques de la Il·lustració, el concepte de la monarquia en resulta afectat, donant lloc a l'aparició del concepte de despotisme il·lustrat, una pràctica de govern que concilia la política absolutista amb la filosofia del moment. El monarca és un dèspota, però intenta governar com a un príncep preocupat pel seu poble. Es podria resumir amb la frase de “ tot per al poble però sense el poble”.
dimecres, 3 de novembre del 2010
EL SISTEMA ESCOLAR: UN SISTEMA OBERT
En l'escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals
Dewey, 1897: My pedagogic creed
Per explicar aquest apartat agafo íntegrament el punt titolat Sistema pedagògic de la institució escolar escrit per Martí Teixidó i Planes, que pertany a l’article Sistema pedagògic i competències bàsiques publicat a la Revista Catalana de Pedagogia, 2009, vol.7.
“L’escola és un sistema, obert, on intereven múltiples variables. La sociologia i la psicologia entre d’altres ens expliquen variables de context: els alumnes, les famílies, l’entorn social, la societat de comunicació de masses on tots vivim, la consideració del ciutadà com a consumidor... i no cal lamentar-se dient que els infants i nois d’avui són diferents dels d’abans. Són d’aquesta societat i d’aquest temps, efectivament són diferents dels d’abans i aquestes variables d’entrada no les podem modificar.
Més concret que les característiques ambientals tenim variables d’entrada. Els alumnes en conjunt no són iguals en totes els escoles. D’altra banda sovint es produeix un efecte d’agrupació o de selecció social en determinats centres i no necessàraiment perquè hi hagi un projecte elitista. També forma part de les variables d’entrada el professorat, els recursos materials i la inversió econòmica que s’hi faci. Si volem garantir l’equitat per a tots els alumnes, ja en l’entrada s’han de compensar les menors oportunitats d’alguns d’ells incorporant-hi els millors professors (al preu que sigui, com en el futbol), els millors equipaments tecnològics (per evitar que algunes famílies dubtin de dur-hi els seus fills) i un pressupost addicional per a serveis compensatoris. Tot això és una opció política a considerar encara que aquí solament parlarem de pedagogia.
Les variables de procés són les que depenen de l’equip docent i personal de serveis. Aquí és on actuen els mestres i professors, en organització de les situacions d’aprenentatge, fent un ensenyament escolàstic o impulsant un aprenentatge funcional, tancat en un currículum escolar o obert a la vida i als usos culturals. El procés inclou el tipus d’interaccions que s’estableixen entre alumnes i professors, entre el grup d’alumnes, si són unidireccionals o bidierccionals. Forma part del procés el model com s’articula una relació educativa que té en compte les emocions i dóna seguretat, que s’obre a la racionalitat i a la capacitat de projectar accions i sens perjudici de la dimensió creativa humana que no té límit i s’expressa en l’art, l’estètica, la inventiva i l’humor. La pedagogia és la intervenció fonamentada i pensada que articula els
processos d’ensenyament-aprenentatge. Aquest és pròpiament l’àmbit d’acció dels docents.
Estem doncs davant d’un sistema obert. L’entorn escolar no es pot comportar, hi ho està fent, com un sistema tancat que marca les regles de calendari, que manté horaris de societat rural, que organitza el temps canviant de matèria cada hora però mantenint l’activitat principal: escoltar, que dóna normes als pares, prohibeix l’entrada d’instruments que no siguin els típicament escolars i ensenya el programa que toca al marge de l’actualitat. ¿Com és posible que si hi ha previstos uns eclipsis o una reunió sobre canvi climàtic, no es prevegin durant aquells dies els temes relacionats quan en parlaran a televisió i els diaris n’editaran suplements? ¿Com és possible que no es faci el tema de geodinàmica amb ocasió d’un tsunami o d’un terratrèmol?.”
Els mestres som qui, atents al desenvolupament personal i social dels infants i joves,
contribuirem a fer persones i ciutadans.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)