EDUCACIÓ, PEDAGOGIA, DIDÀCTICA

Aprofundeixo una mica més en aquests conceptes amb l’ajuda d’un fragment de l’article Sistema pedagògic i competències bàsiques publicat a la Revista Catalana de Pedagogia, 2009, vol.7. i escrit per Martí Teixidó i Planes, que correspon al punt que porta el mateix nom, i al punt titulat La pedagogia com a ciència i pràctica fonamentada en l’educació.

“L’educació és assumpte de tots els ciutadans, tothom hi ha de contribuir: família, escoles, mitjans de comunicació, esglésies i associacions cíviques i culturals. S’ha de coincidir en uns principis, pocs i clars basats en les ciències aplicades a l’educació entre

elles, avui en primer lloc la neurociència seguida de la psicologia, la sociologia... S’han de concretar les finalitats, opcions sense contradicció amb els principis que s’han de decidir democràticament. Avui es concreten en el desenvolupament personal per a l’exercici de la llibertat personal, la contribució a la construcció social i la perspectiva de solidaritat internacional per garantir el progrés de tots i la pau. El cert és que avui impera la moral individualista, cadascú va al seu interès, al màxim guany amb el mínim

cost. Amb finalitats contradictòries no podem estranyar-nos que l’educació no assoleixi les finalitats.

La pedagogia, per acomplir les finalitats de l’educació, ha de proporcionar criteris clars que guiïn l’acció pràctica i normes d’acció resultants de les experiències que s’han mostrat més funcionals, més eficaces i prou eficients. Les normes de la pedagogia són limitadament prescriptives ja que cal ajustar-les a cada context. Una bona formació en criteris pedagògics dóna la clau d’interpretació. Ja es pot endevinar que a la formació universitària caldrà que segueixi una continuada pràctica al costat de docents i pedagogs que actuen amb eficàcia i poden donar sempre raó de la seva accció. (No és diferent de la formació dels metges que no s’acaba amb la universitat sinó que segueix com a residents a l’hospital al costat de metges experimentats).

La didàctica, l’acció de mostrar el coneixement als alumnes és la directament productora d’aprenentatges. En realitat la pedagogia comença empíricament amb l’acció didàctica, accions que assajades es van perfilant: mètodes, tècniques i procediments que haurien d’estar ben definits per tal que els pogués aplicar bé un docent tècnic encara que la decisió s‘ha de prendre a un nivell tecnològic, el de la pedagogia. L’acció didàctica ha de seguir passos clars per a ensenyar a llegir, per a ensenyar la taula de multiplicar, per a arribar a les equacions a partir de problemes de la vida real, per a saber redactar un text informatiu a partir d’un qüestionari, per a una lectura semiòtica d’un relat verboicònic, sempe ajustables a la diversitat de situacions. Cal alhora preveure d’entrada indicadors d’evidència dels aprenentatges que s’aniran assolint per tal de poder fer-ne l’avaluació.”

Una mica d’història i contextualització...

“La didàctica i la pedagogia són construccions científiques generades a Europa. La didàctica segueix una metodologia totalment empírica: assaja procediments d’ensenyament, de mostrar sobre la base del coneixement dels infants, de les seves capacitats sensorials, intuïtives, intel·lectives i expressives confiant trobar “artificis per ensenyar a tots totes les coses” deia l’iniciador Comenius en una societat, la Cristiandat, de creences compartides, uniformes. Amb la llibertat de consciència derivada de la revolució burgesa de França que proclama els drets del ciutadà, l’il·lustrat Herbart seguidor de Kant, constata que la pedagogia es derivarà dels fins de l’educació i donarà lloc a diferents pedagogies malgrat tinguin una base normativa comuna de carácter epistemològic. Tot això sembla haver quedat en l’oblit a causa d’un excés de verbalismo teòric i haver volgut incorporar la tradició angloamericana centrada en la Teoria de l’educació desenvolupada pels psicòlegs de l’educació i el Currículum escolar com a concreció pràctica. Hem fet una substitució del desenvolupament tradicional dels països europeus pel desenvolupament anglo-americà sense haver seguit la discussió sobre currículum escolar com a producte, pla d’estudis i exàmens (Tyler, 1949); com a procés tant per als professors com per als estudiants (Stenhouse, 1975); com a pràctica de l’ensenyament ajustat a cada context (Grundy, 1987); i com a conjunt d’interaccions entre professor i alumnes en seu context social (Cornbleth, 1990). Un recorregut que torna al concepte de currículum de la Progressive Education desenvolupada per Francis W. Parker el 1875, com a superintendent de les escoles de Quincy, Massachusetts, que va desplaçar l’ensenyament memorístic i el mètode ortogràfic emfasitzant les competències socials i l’expressió personal amb excel·lents resultats dels alumnes contrastats al cap de quatre anys en lectura, escriptura i ortografia; resultats en quarta posició en matemàtiques respecte als alumnes del comtat. John Dewey en contacte amb Parker formulava hipòtesis i elaborava la fonamentació teòrica des de la seva càtedra de filosofia i psicologia de l’educació a la Universitat de Chicago. En el seu Credo pedagògic declara: “-l'única educació veritable s’aconsegueix estimulant les capacitats de l’infant segons les exigències de les situacions socials en què es troba” (Dewey, 1897). Al nostre país ens hi hem perdut: incorporant la Teoria de l’educació i el Disseny

curricular, d’una banda hem oblidat les nostres disciplines i de l’altra hem passat per alt l’origen del curriculum escolar i el debat que va seguir acabada la Guerra Mundial en el període de creixement econòmic de la segona meitat de segle XX.”