CONNECTING THE DOTS. HIPERTEXTUALITAT I INTERTEXTUALITAT

L’estructura de xarxa de la que l’hipertext i l’intertext, son exemples bàsics, constitueix una realitat existent i estructural de la societat actual.

La hipertextualitat

L'hipertext és una tecnologia que organitza una base d'informació en blocs diferents de continguts, connectats a través d'una sèrie d'enllaços l'activació dels quals o selecció provoca la recuperació d'informació [Díaz et al, 1996].

L'hipertext ha estat definit com un enfocament per manipular i organitzar informació, en el qual les dades s'emmagatzemen en una xarxa de nodes connectats per enllaços.

El postestructuralisme francès, (Roland Barthes, Jacques Derrida y Michel Foucault, etc…) considerava text a tota expressió humana.

L’ hipertext, en aquest sentit, remet tant a escriptura com a imatges i sons.
El concepte d'hipertext s'origina primer com un avanç tècnic, i després es comprenen les seves possibilitats expressives, és lícit afirmar que, un cop més, aquests avenços permeten noves maneres d’expressar-se i de pensar.

És a dir, la manera de pensar que indueix l'hipertext es la manera com funciona la nostra ment, que és un gran hipertext.

 
El format del llibre i dels diaris, revistes etc, en definitiva tot el que pertany a la Galaxia Gutembreg (un altre cop Mckluhan) no ha lligat mai amb la nostra manera de pensar, ja que no pensem en forma lineal, associem idees per raons molt diverses, i la nostra memòria reté dades i oblida altres.

Des de finals del segle XX comptem amb una tecnologia que ens permet desenvolupar el que és inherent a l'home des dels seus orígens: la seva capacitat de simbolitzar i associar idees lliurement.

Els joves als que acusem de no llegir premsa, ni llibres; hiperllegeixen millor que els seniors que ens han acostumat al pensament lineal des de petits, som com esquerrans mentals domesticats a ser dretans.

Les idees no estan aïllades entre si, sinó que es relacionen dins d'un mapa on adquireixen validesa.

David Ausubel parlarà de l’aprenentatge significatiu (en contraposició amb l'aprenentatge memorístic) quan s’estableix un vincle integrador entre el coneixement previ i el nou, relacionant idees i integrant la seva significació. Això permet que es teixi un mapa conceptual de la consistència del qual depèn l’estructura general del sistema. Els formats electrònics d’escriptura que proporcionen la capacitat d’establir vincles intertextuals, satisfent així aquesta necessitat expressiva d’una manera molt més eficient que les classificacions jerarquitzants propostes pels recursos impresos.

D'aquesta forma, l'hipertext és una millor forma d’expressar-nos, en tant ens permet transcendir de la linealitat de l’escriptura, optimitzant la comunicació en tant s’adequa millor a la interconnexió espontània d’idees.

Les formes de comunicació escrita han intentant per alguns anys, superar les limitacions de la linealitat. El discurs fragmentat i les relacions conceptuals van anar avançant sobre els mitjans gràfics imposant al discurs un nou format, en franca competència amb l’avenç multimediàtic.

Però sens dubte no és sinó fins a l’arribada dels formats electrònics que la hipertextualitat adquireix una presència notable entre les formes de comunicació escrita. La possibilitat d’establir vincles temàtics sense limitacions genera noves possibilitats expressives en tant que permet una major adequació a la manera multidireccional en el qual naturalment flueix el nostre pensament.

          

La intertextualitat

La intertextualitat es la relació que un text (oral o escrit) manté amb altres textos (orals o escrits), ja siguin contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb els que es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant a la producció com a la comprensió del discurs.