A mesura que s’escolava el temps, s’estabilitzava l’estructura educativa centralista i burocràtica i fins i tot l'Estat i l'Església arribaven a una mena de consens, un acord implícit, que amb alts i baixos es perllongaria fins a la proclamació de la lla. República (1931).
Des dels sectors més dinàmics de la burgesia catalana fins al moviment obrer, passant pel republicanisme nacionalista, hom elaborà programes político-socials d'una certa coherència, on s’incloïa una determinada visió de l’escola i un projecte educatiu més o menys conseqüent.
Com és lògic, totes les iniciatives sorgirien en la seva major part del camp privat, no per manca de vocació pública, sinó perquè a principis de segle, les possibilitats a partir dels estaments públics eren mínimes. Així, doncs, recollint l'impuls dels nous corrents pedagògics i fonamentalment sota l'influx dels canvis socials i polítics que s’estaven gestant a la societat catalana, sorgeixen, a finals del segle passat, unes certes ànsies de
renovació en el camp escolar.
Al 1902 Joan Bardina iniciava una gran campanya pedagògica a La Veu de Catalunya. Prat de la Riba, director d'aquest diari, endevinà les possibilitats de Bardina, per la qual cosa cercà la seva col·laboració per a intentar renovar l'escola. Del binomi Prat-Bardina sorgirà la idea de la creació d'un Patronat d'Escoles. Bardina s’adonà, però, que el problema principal provenia de la insuficient preparació del professorat i a tal fi hom proposà la creació d’una Escola de Mestres.
Després dels tràmits reglamentaris, aquesta Escola començà a funcionar el curs 1906-1907. L'extraordinària personalitat de Bardina aconseguí aglutinar l'adhesió de gent de diverses tendències, des d'Hermenegildo Giner de los Ríos, del Partit Radical, fins el Cardenal Casafias, així com també l’ajut de diverses personalitats de la burgesia catalana. L'Escola, que comptava amb un personal docent molt qualificat, introduí moltes matèries noves, amb la qual cosa els estudis adquiriren un nou caire, tant en l’aspecte formatiu com en l'instructiu. Entre les novetats que presentà aquest Centre, algunes revolucionàries en el seu temps, podríem incloure:
- la gradualització de l'ensenyament.
- la supressió total, almenys en teoria, de la lliçó magistral a base d'utilitzar el diàleg, reduint a la mínima expressió el llibre de text.
- la supressió dels premis i dels càstigs, cercant però altres formes d'estímul.
- l'escolarització en català i la introducció de la història i la literatura catalanes com a disciplines escolars.
- l'educació en règim de coeducació.
- la importància atorgada als treballs manuals i a l'ensenyament pràctic.
- el paper concedit a les excursions des de l'angle formatiu.
- la participació dels alumnes en les activitats de l'escola, especialment en les tasques administratives i d'ordre intern.
El professorat era molt qualificat quant a continguts, però hi van haver problemes a causa del desconeixement de la metodologia, fet que frenà la participació activa dels alumnes en l'aprenentatge.
Aquesta Escola només durà quatre anys, però deixà una gran empremta.
En aquests anys apareixen diverses escoles renovadores, entre les quals recordarem , e l'Escola Horaciana, al 1905, fundada per Pau Vila (després d'uns contactes truncats amb l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia), l'Escola Vallparadís de Terrassa amb Alexandre Galí.
Paral·lelament, començaven a preocupar-se de l'ensenyament els organismes públics catalans, els quals des de principis del segle XX, especialment a les grans ciutats, havien passat a mans dels nous grups polítics, gràcies a la democratització de les esmentades institucions. Fins el Cop d'Estat de Primo de Rivera cal assenyalar, d'una manera molt particular, l'Ajuntament (1909)i la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya(1914).
Malgrat les limitacions legals, l'obra de l'Ajuntament de Barcelona constituí, pel seu abast popular i especialment per la renovació metodològica, una experiència molt remarcable en el camp de l'escola pública. Pel que fa a les realitzacions pràctiques, cal anomenar primerament l'Escola el Bosc de Montjuïc, el primer centre modern públic de la ciutat de Barcelona, inaugurada el 8 de maig de 1914. La direcció d'aquesta Escola fou encarregada a Antolí Monroy i a Rosa Sensat. Destacà, sobretot, l'escola de noies, dirigida per Rosa Sensat la qual havia anat a estudiar la moderna pedagogia a diversos països estrangers. Dins de les novetats d'aquesta Escola, que atorgava gran importància a la participació de l'alumnat, estava la introducció dels centres d’interès i l’aplicació del bilingüisme, amb la qual cosa el català entrarà, per primera vegada, en una escola pública moderna.
Malgrat les limitacions imposades per una legislació burocràtica i centralista, la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya, com en el cas de l'Ajuntament de Barcelona, saberen impulsar les institucions educatives, sobretot a partir de 1907 en què Prat de la Riba fou nomenat President de la Diputació barcelonina. L'obra pedagògica de la Diputació de Barcelona i la de la Mancomunitat de Catalunya se centraria primordialment en el Consell d'Investigació Pedagògica creat el 1913 i que rebria el nom de Consell de Pedagogia a partir del 1916.
En la impulsió del moviment montessorià, hi jugaria un paper esencial la Diputació de Barcelona amb la creació, el 1913, d'una de les primeres escoles montessorianes de l'Estat Espanyol. Aquest centre, que fou complementat amb la fundació de dues altres escoles montessorianes, funcionava a la Casa de la Maternitat. L'Escola Montessori, centre experimental, fou creada, el 1915, i començà a funcionar l'any següent sota la direcció d'AnnaMacheroni, deixebla de Maria Montessori, directora fins aleshores de la Casa dei Bambini, de Milà. També obra de l'Ajuntament de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya va ser la presència de la llengua catalana i castellana a l’escola, les colònies escolars, la psicotècnia i orientació professional, l’escola del treball i les tècniques Freinet-imprenta escolar.
Fou l'Eladi Homs qui tingué, la idea de la creació de l'Escola d'Estiu partint de les seves experiències a Chicago; hom tingué en compte també el treball de l'escola de mestres de Joan Bardina i altres experiències que s'havien portat a terme en diverses contrades del Principat.
L'Escola d'Estiu aplegava, durant l’època de vacances, gent interessada per la problemàtica educativa, generalment mestres, amb la intenció de:
- reciclar els mestres, sobretot de comarques, per a eixugar les deficiències de llur formació acadèmica i introduir-los a les concepcions de la nova pedagogia, que acabaria derivant cap al moviment de l'Escola Nova.
- hom tractava, també, d'integrar el cos social, és a dir tots els grups potencialment interessats en les qüestions educatives, en la reforma pedagògica.
En els cursos de les Escoles d'Estiu, els mestres van conèixer les aportacions de Montessori, Meumann, Decroly, Herbari, Dewey i sobretot Claparède, que participà a l'Escola d'Estiu del 1920. L'Escola d'Estiu ignorà, en els seus primers anys, el treball d'altres moviments de renovació pedagògica que es produïen paral·lelament. A començament de la desena dels 20, s'observa una més gran col·laboració entre la Mancomunitat de Catalunya i els grups renovadors de l'ensenyament estatal, col·laboració que es féu efectiva a partir de l'Escola d'Estiu de 1922, organitzada conjuntament pel Consell de Pedagogia i la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya. En aquest sentit, cal esmentar que foren precisament els mestres públics els primers a interessar-se per la renovació escolar, amb les converses pedagògiques de Girona, trobades que iniciades, al 1900, s’estengueren arreu del Principat; no es pot oblidar que els mutus recels es pogueren superar, gràcies a una millor disposició dels pedagogs de la Mancomunitat envers els membres públics i al fet que la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya adoptés, a partir del 1919, a l'Assamblea anual celebrada a Tarragona, del 20 al 25 de juliol, una clara voluntat catalanitzadora. Associació proposava a la Mancomunitat, l'any 1917, la creació d'uns Estudis Normals.
Aquesta nova Institució depenent de la Mancomunitat començà a funcionar el curs 1919-1920 i s’establí per a optar al cos docent dels establia ments educatius regentats per la Mancomunitat. Per a ingressar-hi calia posseir el títol de mestre, de llicenciat o de bibliotecària, estudis, aquests darrers, que havia creat el Consell de Pedagogia.
Entre les novetats dels Estudis Normals, en relació als centres oficials, caldria destacar:
- la importància atorgada a la Filosofia, a la Psicologia, a la Fisiologia i a les disciplines vinculades al medi sociocultural i sociolingüística.
S'observen canvis importants en relació a l'Escola de Mestres de Joan Bardina: per una banda, el professorat estava format per una nova generació familiaritzada amb el moviment de renovació pedagògica, el qual havia assistit, en molts casos, als cursos de l'Institut Rousseau de Ginebra; d'altra banda, aquests estudis tenien un cert caràcter legal, perquè, com ja assenyalàvem, s'exigien al cos professional de les institucions educatives de la Mancomunitat; direm finalment que hom estava en relació amb el Laboratori de Psicologia Experimental, del qual n'havia estat Directora, durant un temps, la Dra. Montessori.
De les noves escoles d'aquests anys cal mencionar les del Patronat Doménech que funcionaven des de 1901, però que un cop reformades, iniciaren una nova etapa al curs 1919-1920, sota la direcció d'Artur Martorell, exalumne de l'Escola de Mestres de Joan Bardina i professor de l'Escola Vallparadís de Terrassa i de l'Escola d'Arts i Oficis de Badalona, de la qual n'era director Pompeu Fabra.
El fet més important d'aquesta època, és la concessió, per un R.D. del 19 de febrer de 1922, del Patronat Escolar de Barcelona que s'havia d'adaptar, el màxim possible, al reglament, dels Grups Escolars Cervantes i Príncipe de Asturias de l'Ajuntament de Madrid.
El mateix any que es concedia el Patronat, s'inaugurava l'Escola del Mar, concebuda com a complement de l'Escola del Bosc. A més del seu caràcter d’institució docent d’assaig metodològic i d'escola a l'aire lliure, tenia un caràcter eminentment mèdic, concretat en l'aprofitament terapèutic del sol i del mar, considerats, en aquell temps, gairebé com a miraculosos per al guariment d’algunes malalties. Es confià la direcció de l'Escola a Pere Vergés que portà a terme una gran tasca pedagògica, especialment en el terreny de l'educació estètica.
L'Escola del Parc del Guinardó constituïa la darrera anella de les escoles modèliques a l'aire lliure de l'Ajuntament de Barcelona. Creada l'any 1921, començà a funcionar el 1923 sota la direcció de Dolors Palau deixebla de Rosa Sensat. En aquesta Escola s'aplicaven, també, els principis decrolians. Quan el 1930, Piaget visità Madrid i Barcelona féu grans elogis d'aquest establiment docent.
Al 1932, Josep Estalella i Graells fou nomenat director de l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, on hi plasmà el seu sistema metodològic propi i característic, alhora que es preocupà per preparar el professorat adient a les noves directrius pedagògiques.
A Catalunya, però, l'ensenyament presentà uns trets propis que anaren des de la catalanització de l'escola fins a l'autonomia educativa, amb la particularitat que l'extensió de la renovació pedagògica a tots els graus de l'ensenyament presentava, al nostre país, unes especials característiques. Per una sèrie de condicionants polítics, l'obra de la Generalitat, a través del Consell de Cultura, no adquirí un cert pes quantitatiu fins el triomf del Front Popular i molt especialment a partir de la revolta del 19 de juliol de 1936. Del període 1931-36 caldria assenyalar, però, l'obra del Comitè de la Llengua, organisme creat el 1931 per a la catalanització del magisteri. A causa de la lentitud en els traspassos de serveis previstos a l'Estatut del 1932, la Generalitat s'hagué de limitar, abans del 1936, a la creació d'institucions pilot, d'entre les quals podríem destacar: la Universitat Autònoma, els Instituts Escola, especialment el del Parc de la Ciutadella i l'Escola Normal de la Generalitat.
